Aquest any he tornat a casa per Nadal

Publicat al periòdic El3deVuit de Vilafranca del Penedès, el divendres 3 de Gener de 2014.

Han estat dos mesos intensos a Gaza i necessitava gaudir de la família i dels amics en aquestes dates, impregnar-me d’energia abans de tornar-hi.

A més, he tornat abans de lo previst aprofitant que el pas fronterer de Rafah entre Gaza i Egipte, era obert. El mes de novembre només el van obrir 3 cops, i moltíssimes persones que necessitaven sortir, malalts, estudiants, treballadors, internacionals, no ho van poder fer. La veritat és que aquest cop m’ha costat més ser a Gaza. A mida que em vaig endinsant en la vida de la població, sento més el patiment dels gazauis. Durant aquest temps, no podia evitar intentar saber sempre quan obrien Rafah, malgrat que la meva intenció no era sortir-ne. És com el síndrome del presoner. Estar pendent de quan obren, quan tanquen, qui ha entrat, qui ha pogut sortir.  Quan vaig marxar, passar la frontera ens va costar 9 llargues hores. Arribar al Caire 7 hores més, essent aturats 6 cops als « checkpoints » per soldats egipcis que ens demanaven la documentació i es remiraven el cotxe i els equipatges (fins i tot abans de que fessin explotar a 200 metres del nostre, un cotxe buit que els va semblar sospitós).

A Gaza la vida és cada cop més dura. La manca de medicaments imprescindibles és terrible, el 90% de l’aigua no és potable i la que arriba a les aixetes (si hi ha electricitat perquè funcioni la bomba que la fa pujar) no es pot fer servir ni per cuinar. S’ha d’anar a buscar aigua tractada, a dipòsits del carrer, o comprar-la embotellada per beure, procedent de Turquia! Es molt dur que a pocs kilòmetres, a Israel, no tinguin aquest problema perquè la ocupació no és només de territori, sinó també de les reserves aqüíferes, que fan possible que les cases dels assentaments israelians gaudeixin d’aigua potable i fins i tot algunes, de  piscines, mentre que els palestins, els indígenes del territori passen set. La OMS ha manifestat reiteradament que entre 2016 i 2020 la vida a Gaza pot esdevenir impossible per la manca d’aigua.

Un altre gran problema és l’electricitat. A Gaza ara només hi ha 6 hores d’electricitat cada dia, i els nostres ritmes, s’adapten a l’arribada del llum. Joves que s’aixequen a estudiar a les 2 de la matinada perquè la llarga nit des de les 5 de la tarda ha fet que es cansessin d’estudiar a la llum de les espelmes, mares que engeguen la rentadora (si en tenen) també a aquesta hora. I els que necessitem connectar-nos a internet per difondre notícies, per saber on ha estat una explosió i si hi ha víctimes…

 Hem anat sortint amb els pescadors.  La marina de guerra israeliana  ni tan sols respecta
les 6 milles nàutiques que el seu govern va imposar i sovint ataca a 4 milles, fins i tot a 1’5 al nord, i sovint fereix i segresta pescadors i les seves barques. A principis de desembre es va decidir fer una manifestació marítima de protesta, pels atacs i perquè a 6 milles no es troba peix, i per demanar l’acció de la comunitat internacional.

Els pescadors van sortir acompanyats d’internacionals de diversos països amb les respectives banderes. La meva senyera és “made in Gaza”. Les barres estan cosides d’una en una. I és que els palestins són molt treballadors i no perden ocasió d’intentar guanyar-se el pa. El dia de la mani, el  jovent de Gaza volia trencar el setge de les 6 milles imposades per Israel, però el seny dels pescadors es va imposar i no vam passar de les 4’5 milles. Sabien molt bé que aquell dia potser no serien atacats davant de tants internacionals i mitjans de comunicació, però que la represàlia dies després podia tenir dures conseqüències.

S’esperava la pluja per poder anar a sembrar, però hi ha hagut unes inundacions tan fortes que NNUU ha declarat a Gaza "Disaster Area" zona catastròfica. En algunes zones l’aigua va pujar a 2 mts. d’alçada i es van haver d’evacuar milers de persones, algunes d’elles amb barques a llocs secs, com algunes escoles. Tot això ha agreujat la greu situació i ha provocat problemes sanitaris. 

Inundacions a Gaza, 2.12.2013 - Foto Ayman Qwaider

Després, s’ha seguit sortint amb els pagesos  per sembrar blat a la “buffer zone”, la terra prop de la línia fronterera imposada per Israel, que és la terra més fèrtil. Es sembra blat perquè al no necessitar atencions mentre creix, els pagesos no necessiten tornar-se a exposar a ser ferits o morts pels trets dels soldats israelians fins el moment de la sega. La nostra presència és demanada pels pagesos i el que sentim és que no som suficients per cobrir més territori com a observadors/escuts humans internacionals. Mentre els governs dels nostres països no pressionin a Israel, fins que no deixin de “coquetejar” amb Israel, aquesta situació de perill i d’atacs es continuarà produint. 

Activista Internac. amb Pagés de Khuza'a,, Gaza. Foto Silvia Todeschini

Tot i que ja he tornat, sé que el diumenge 22 de desembre, els soldats israelians van disparar a la zona de Khuza’a contra els pagesos i contra  les meves 7 companyes i companys internacionals que els protegien. La companya italiana Rosa Schiano va poder gravar un petit vídeo:

https://www.youtube.com/watch?v=Dvdb7fl7keU#t=16 

La imatge es mou una mica perquè gravar mentre et disparen, fa que el pols no sigui gaire ferm. 

Dos vehicles israelians moments abans d'atacar a pagesos palestins. Foto Rosa Schiano

Els dies malgrat tot van passar volant i les nits, la immensa majoria, en la més completa foscor enmig de vols militars i d’algunes explosions. Ara a casa o pel carrer, sovint m’inquieto durant uns moments quan sento passar un avió, fins que m’adono que això és Vilanova i que ací no passen F-16’s, ni drones ni apatxes. Encara em sembla mentida quan es fa fosc  que hi hagi llum a casa i que els carrers estiguin guarnits per Nadal i no aconsegueixo sortir sense la meva llanterna. Que tinguem unes bones Festes!

Vilanova i La Geltrú, 23.12.2013

Maria del Mar Fernández,

membre d'International Solidarity Movement,

www.palsolidarity.org