La Franja de Gaza està més tancada, més bloquejada que mai.

Publicat al periòdic  El3deVuit de Vilafranca del Penedes, el divendres 18 d'octubre de 2013

Israel segueix exercint un ferri control per terra, per mar i també des de l’aire,  sobre aquest únic territori costaner que li queda a Palestina. Això es veu agreujat des del mes de juliol al haver bloquejat també Egipte el pas fronterer de Rafah,  haver destruït moltíssims túnels que abastien a la població de Gaza d’aliments, medicaments, fuel  i material de construcció que Israel no deixa passar o que és totalment insuficient. 

El pas fronterer de Rafah per on darrerament s’havia pogut entrar i sortir, ara és obert o tancat els dies que Egipte ho decideix, i només durant  unes poques hores. Hi ha malalts que no poden sortir cap un hospital de l’estranger, i algun ja ha mort. Hi ha estudiants universitaris matriculats a universitats estrangeres que no poden sortir, fins i tot ciutadans originaris de Palestina amb contractes de treball a altres països des de fa anys, que han perdut la feina al no poder sortir. En pocs dies han mort a la frontera dos nadons al haver hagut de donar a llum les seves mares enmig del pas fronterer... Tota una tragèdia humana, totalment evitable i de tot punt il·legal. 

Estació d'autobusos d'El Caire. Foto Maria del M. Fernández

Jo he tingut la sort de poder tornar a Gaza. El viatge que hauria pogut fer en un vol de 4 hores des del Prat fins a Gaza, he trigat 4 dies a fer-lo. L’aeroport de Rafah construït amb finançament estranger el 1998, fou bombardejat i destruït per Israel el 2001 i  2002. Gaza que està bloquejada completament per Israel des de fa 7 anys, també ho està parcialment des del juliol d’enguany per Egipte.

Des del Caire a Rafah hi ha uns 370 kms. per carretera, creuant la península del Sinaí. El viatge en avió del Caire a El Arish, a uns 50 kms. de Rafah  ja tenia un preu molt elevat però ara, al considerar-se El Arish zona militar, no hi ha ni vols.

Vaig tenir sort de no triar el  6 d’octubre per arribar al Caire, perquè aquell dia, festa nacional al país, hi va haver 51 morts, centenars de ferits i de detinguts. No vaig agafar cap vol dels que arriben cap a les 2 de la matinada perquè hi ha toc de queda des de les 12 de la nit, i vaig tenir la sort de que els dos homes que inesperadament m’estaven esperant al baixar de l’avió eren efectivament del Centre de Premsa del Caire. No podia oblidar que un periodista i un psiquiatre que anaven cap a Gaza havien estat detinguts pel govern egipci a l’agost  i encara eren a la presó.

Al no haver bitllet d’autobús cap a El Arish, vaig agafar-ne un fins a Ismailia, a uns 130 kms. del Caire  per fer-hi  transbordament. Hagués pogut agafar un taxi compartit des del Caire, però sempre he preferit anar en autobús perquè penso que el perill de segrest es menor anant en un transport públic gran. Darrerament han segrestat a 4 estrangers de viatge per la Península del Sinaí. Estava previst que la frontera de Rafah per entrar a Gaza la obririen dissabte i  no podia viatjar a El Arish fins divendres perquè els militars no hi volien estrangers. M’hi van deixar fer nit perquè si se surt en l’únic autobús que ara fa aquest recorregut al matí, et trobes que la frontera ja l’han tancada a les 2 del migdia.

A Ismailia vaig haver d’agafar però,  pel darrer tram de 190 kms. fins El Arish un taxi compartit de 7 places. Jo era la única dona i la única estrangera. La estudiant egípcia que em va gestionar desinteressadament la plaça i va ajudar-me regatejant també el preu, em va donar el seu telèf. per assegurar-se que havia arribat.

M’havien avisat que al arribar a El Arish hi hauria militars esperant-nos i que calia col·laborar  i obeir ordres, però suposo que devien estar molt ocupats pels atemptats que hi va haver divendres a la zona i el taxista em va poder deixar a l’hotel. Pel camí només ens van aturar els soldats un parell de cops. Finalment, dissabte el matí vaig poder creuar i se’m van omplir els ulls de llàgrimes quan ja a la banda de Gaza, vaig veure com feien tornar des del cantó egipci un autobús de palestins als que no havien deixat passar...

Il.localitzada per l'Ambaixada espanyola al Caire

Dilluns, l’Ambaixada espanyola al Caire no m’havia pogut localitzar, jo no havia pogut avisar que havia arribat i tampoc al 3 de Vuit. Els van trucar a ells, tots a mi, i per fi, vaig poder confirmar que ja era ací sana i estàlvia. Els hi dono les gràcies a tots per la seva preocupació.

A Gaza he trobat la gent molt més angoixada, no comprenen perquè estan patint aquest bloqueig israelià des de fa 7 anys agreujat ara per l’egipci mentre el món calla. Se senten abandonats pels demés països.  Hi ha escassedat d’aliments, de medicaments, de fuel. Tenim més de 10 hores al dia de manca d’electricitat i d’internet. Els pescadors no poden sortir perquè no hi ha prou combustible. La Marina de Guerra egípcia també els ha disparat un parell de cops. Els avions F-16 no paren de volar per sobre els nostres caps, cada vegada a menor alçada. Però és la gran festa musulmana d’Eid al Adha i fins i tot ací es fan mans i mànigues perquè els infants estiguin contents i les mares han fet dolços.

Maria del Mar Fernández, des de la bloquejada Gaza.

16.10.13

Membre d' International Solidarity Movement,
 www.palsolidarity.org