Publicat al Diari de Vilanova, el 30.11.2012
Soc a Palestina, dins la Franja de Gaza, la presó a l’aire lliure més gran del mon, des de fa 3 dies. Hi he entrat voluntàriament, com a observadora de Drets Humans, i si no hi ha cap entrebanc, també en sortiré voluntàriament quan em sembli, perquè no soc palestina i puc anar on vulgui. Els gazauis no, depenen de que l' Estat ocupant Israel, que els te assetjats per terra, mar i aire des de fa 5 anys els hi ho permeti, o que Egipte els deixi sortir o no pel seu territori. Palestina no te mes fronteres que les de la ocupació que dura des de l’any 1948.
Si be la situació dels palestins de Gaza
ja era molt dolenta l’any passat en que hi vaig passar dos mesos monitoritzant
els drets dels pescadors que eren atacats dia si dia també pels vaixells de
Guerra israelians fins i tot dins el límit de 3 milles nàutiques imposades per
ells mateixos, ara, després de 8 dies d’atacs que van acabar de moment fa 6
dies, l’he trobada molt deteriorada. Els bombardejos des de l’aire o des del mar,
han deixat 165 morts i mes de 1.200 ferits, alguns gravíssims o mutilats,
essent-ne el 40% criatures.
L’aspecte dels carrers sembla el mateix,
fins que no et trobes de front amb una de les 100 cases totalment derruïdes
pels bombardejos durant aquests 8 dies, o les 250 seriosament danyades, per no
comptar els milers amb desperfectes. I pel que fa als palestins, que sempre que
els hi preguntes com els hi va mai no responen allò que tant es diu generalment
a tot arreu de “anar fent” o fins i tot “malament”, sempre et diuen que estan
be!!! Però això no es veu pas reflectit en els ulls dels infants que després de
tants pocs dies encara no han recuperat la seva habitual brillantor, ni tampoc
el somriure. Faria falta un munt de pallassos per veure si aconseguissin que fessin
unes quantes rialles.
I es que els infants han patit molt
aquests dies d’atacs que han recaigut sobretot sobre la població civil. Els
nens palestins de Gaza quan veuen o senten passar un avio tenen por i molts
cops ploren i no es volen separar de les faldilles de la mare. Fa uns quants
dies, parlant per telèfon amb un amic meu, m’explicava tot trasbalsat que la
seva nebodeta acabava de preguntar-li a la seva mare: “Quan els israelians ens
hagin matat i siguem al cel, allà també ens vindran a matar un altre vegada?”
Quines sortides que tenen els infants, producte de les situacions que pateixen…
I ahir al vespre, una voluntària
internacional que porta ací molts mesos i que no va voler ser evacuada durant
l’atac em va deixar sobtada quan estant les dues al mateix cotxe que s’havia
aturat uns moments per una gestió super rapida, va dir amb molt neguit. Anem,
anem, que si tornen els avions ens bombardejaran. Els cotxes que veien aturats
eren els primers en ser atacats. I vaig saber per altres que havia sofert molt
durant els bombardejos perquè no havia parat d’ajudar a les famílies i va veure
morir o quedar malferides a moltes persones adultes, però també criatures. Al
final ens va prometre que marxarà abans de Nadal per passar les festes al seu país
amb la seva família, i veure la seva mare que lògicament ha patit molt també la absència de la seva
filla. Ens ha reconegut a mes que necessita desconnectar al menys dues o tres
setmanes per poder tornar en condicions. Al mateix temps però, li sabia greu
marxar ella sense poder-se’n endur algunes criaturetes per uns dies de
vacances, perquè elles també pateixen el bloqueig.
Aquests dies ja som mes de 20 els
observadors internacionals de diversos països que hem arribat i uns quants mes
que arribaran entre avui i dema a traves de la frontera egípcia de Rafah per a
monitoritzar que es compleixi l’alto el
foc, també portar medicaments dels mes
essencials que manquen per atendre els ferits, acompanyar els pagesos a les
terres de conreu properes a la frontera amb Israel que representen el 20% de
tota la terra cultivable de Gaza i que fins ara eren considerades “no-go zone” o “buffer zone” per Israel, es a
dir on no es permetia que els pagesos palestins s’acostessin i que ara forma
part de les condicions d’alto el foc. Altres sortiran o sortirem a mar amb els
pescadors per veure que es compleixi també l’acord de que les barques podran
arribar efectivament fins a 6 milles nàutiques de la costa quan des de fa tres
anys les havien limitat a nomes 3…, alguns advocats també prendran testimoni a
supervivents o familiars per preparar una demanda contra Israel a la Cort Penal
Internacional per crims de guerra.
Volem ajudar a mantenir la pau, a que es compleixin
al menys els minsos acords aconseguits, i esperem com tots que arribin d’ací a
poc els psicòlegs i psicòlogues que tant necessiten aquestes nenes i nens per
refer-se del trauma que ha representat viure aquest terrible atac veient morir
la mare, el pare, germans, avis o avies i no disposar de cap refugi on
amagar-se en sentir les alarmes, perquè ni alarmes hi ha a Gaza. Perquè?
Precisament per això perquè no hi ha per on fugir.
Tant de bo la paraula “Salam”, Pau, sigui una realitat aviat i que quan es digui en
la llengua que sigui, es pugui dir amb confiança i alegria. Tant debò veiem
somriure aquests infants que han perdut a qui mes estimaven, i puguin recuperar
les seves vides d’infant.
I ara, mentre acabo, he sentit passar,
n’estic segura, un avió i he sentit por, perquè per ací no passen avions sino
són israelians. Prefereixo pensar que soc a la meva estimada terra i que era un
avió de passatgers camí del Prat.
Maria del Mar Fernández
Ciutat de Gaza, Palestina, 28 de novembre de 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario