Novament he tornat a Gaza

Publicat al 3de8 de Vilafranca del Penedes, el 30.11.12

Esperava tornar a Gaza aquesta propera primavera per participar en el projecte del Gaza's Ark (Arca de Gaza) per intentar trencar per mar en companyia d'altres internacionals i de palestins, l’estricte bloqueig que pateix la Franja des de fa ja 5 anys, pero la veritat es que quan vaig saber que Gaza estava essent atacada novament per Israel, no em van servir de res el bons consells de familiars i amics que temien per la meva seguretat i que es van veure alleujats quan es va anunciar l’alto el foc la nit abans d’agafar l’avio.

I aci soc, en aquesta enorme preso de 40 kms. de llarg per entre 7 i 10 d’ample depenent dels llocs, on hi ha reclosos 1.700.000 palestins, un 50% dels quals son menors de 16 anys, en la preso a l’aire lliure mes gran del mon, pel ferri bloqueig que pateixen ara fa 5 anys i on son atacats per la potencia ocupant,  a mes dels habituals atacs setmanals, cada cop que hi ha eleccions anunciades a Israel.

Durant el trajecte, tenia por de que es trenques la treva i es produis l’anunciat atac terrestre, el que hagues fet gairebe impossible el poder entrar. A l’arribar, no em va semblar pas que fes un any que n’hagues sortit, sino que talment em semblava que hi hagues estat ahir mateix. Fins que vaig arribar al primer edifici esfondrat per les bombes, i al segon que havia estat de 7 pisos i ara es pla com el palmell de la ma. Amb la finestra oberta a mes, entrava una olor que mai abans no havia sentit, la olor de les bombes…

Aquests dies m’ha copsat molt la actitud dels palestins amb qui he parlat i preguntat com estaven, com es trobaven. Tots deien el mateix, be molt be, ara ja ha passat, hi estem acostumats. Aixo contrastava molt amb el que explicaven els internacionals que encara estaven i estan esglaiats i que temen que en qualsevol moment Israel trenqui la treva com ha passat abans massa cops. I tambe perque fins segons abans de l’hora en que s’havia acordat comencar l’alto el foc, els bombardejos eran intensissims, com tambe ha estat norma habitual en altres ocasions, com si haguessin d’acabar el seu stock d'armament.

On si he detectat una gran diferencia ha estat en els ulls dels infants, dels que en pocs dies han vist com fins i tot al seu costat moria mes d’una persona de la seva familia, mare, algun o alguns germans, pare, avia. Criatures que es despertaven esgarrifades a la nit pel soroll de les bombes i que ploraven tan sols sentir un avio. Aquestes criatures que no son com la majoria del "nostre mon" que en sentir o veure passar avions els miren i assenyalen amb alegria o ni en fan cas quan son mes grans. Costa fer-los riure, al menys jo no n’he vist ni un rient, tot lo mes aconsegueixes captar la seva atencio, pero de cap manera ni somriure. Els seus ulls semblen apagats.

Aquesta tarda he agafat un taxi d’aquests col.lectius que circulen per Gaza i que t’agafen o no, depenent del lloc on vagis per 1, 2 o 3 shekels. El taxista duia al seient del copilot dos nens que devien tenir entre 2 i 4 anys. Un anava dret davant del seient i l’altre mig assegut, mentre el seu pare, el taxista els vigilava constantment perque no prenguessin mal. Anaven seriosos tot anar-se girant per anar veient els canvis de passatgers pujant i baixant. El mes petit anava dient "mama, mama" de vegada en quan i el mes gran llavors deia "baba" que vol dir papa. Al final una senyora ha preguntat on era la mare i el taxista ha respost que durant l’atac havia anat al cel junt amb una filleta i una de les avies i que l’altre era a l’hospital forca greu. Poques vegades havia vist una escena tan punyent, un home tan centrat en la conduccio i alhora tan pendent dels seus dos fillets a qui s’anava mirant amb devocio i que no tenia mes remei que dur al costat mentre es guanyava el pa.

Entre ahir dilluns i avui dimarts, han arribat a Gaza mes de 20 observadores i observadors de Drets Humans per veure fins a quin punt es cumpleixen els acords de l’alto el foc, entre ells que els pescadors puguin pescar sense esser atacats per Israel dins de les 6 milles maritimes, que des de fa uns dos anys s’havia rebaixat a 3 milles, i tambe per a acompanyar als pagesos als camps de cultiu de la anomenada "buffer zone" o zona d’amortiguacio imposada fa anys pels israelians i que es la que envolta la frontera, dins la qual no es podia conrear sota perill de ser mort o ferit pels trets dels soldats, pero que els palestins no podien deixar de fer-ho per representar el 12% de les seves terres i a mes, ser de les mes fertils. Doncs be, durant els 6 dies que han passat des de l’alto el foc, dels 4 cops que Israel l’ha trencat, dos han estat matant en dos dies diferents, pagesos que havien anat a conrear dins aquesta zona a la que en teoria ja es pot accedir lliurament.

Altres internacionals que arriben dema portaran ajut medic a l’Hospital Al-Shifa, el mes important de la Franja, perque si ja eren escassos els medicaments abans de l’anomenada "guerra", ara son imprescindibles pels mes de 1.200 palestins ferits.

Un altre grup, en aquest cas d’advocats, aniran a recollir testimonis de supervivents i de familiars dels morts aquests dies, junt amb les proves que es puguin trobar, per a presentar una denuncia per crims de guerra contra Israel al Tribunal Penal Internacional.

A qui s’esta esperant amb candeletes es als psicolegs i psicolegues per tractar sobretot els infants pels greus traumes soferts, perque aci no hi ha prou efectius ni amb els propis ni amb els proporcionats per la UNRWA.

I ara que ja es mes de mitjanit, i despres d’haver-nos desitjat "Salam", Pau, a intentar dormir esperant no sentir cap "drone" avio no tripulat amb la seva mortifera carrega, ni cap F-16, ni cap explosio mes o menys llunyana que aci no son Focs de Sant Joan.

Dimecres 28 de Novembre de 2012

Maria del Mar Fernandez

www.freegaza.org
www.palsolidarity.org
www.nova.cat

(Manquen els accents per estar escrit en un teclat que no en te)