Publicat al Diari de Vilanova l'ú de febrer de 2013, i al 3 de Vuit, de Vilafranca del Penedès
Fa il·lusió tornar a casa: costa tornar a casa. Sortir de Gaza deixant dins
els companys i companyes d’equip, i sobretot el palestins tancats en aquest
gran camp de concentració, la presó a l’aire lliure més gran del món.
Deixar enrere, però portant-los per sempre més al cor, els pares dels
infants morts que ens han obert casa seva i els seus cors per explicar-nos les
seves tragèdies personals i col·lectives. Els pares de la Yousra Al Shawa, de
18 anys que seia en una cadira a la sala d´estar de casa seva, quan un míssil israelià
llençat per un helicòpter “Apatxe” va entrar per la finestra i va segar la seva
jove vida junt amb els seus somnis i els de la seva família, assassinant també
a 3 civils més que passaven pel carrer, i ferint greument a la seva mare que
seia a la mateixa habitació, i que només va poder ser amb nosaltres cinc minuts
durant l’entrevista perquè no podia resistir el dolor del seu cos convalescent
ni el de la seva ànima. El pare em va dir: “Sobretot, quan escriguis sobre la
meva filla, recorda també que durant la setmana de la “guerra” que Israel ens
va fer del 14 al 21 de Novembre de 2012, van ser assassinats també 35 menors
entre les 182 víctimes en la seva immensa majoria civils, per les bombes i míssils
israelians.
Foto de M.M.F. |
I l’Abdallah Daloo que en un segon va perdre el seu germà Mohammed que era
l’objectiu d’un assassinat extra-judicial dut a terme mitjançant una bomba
disparada des d’un avió israelià F-16, i 11 membres més de la seva família més
propera, entre ells els seus 4 nebots de 9 mesos, 4, 5, i 7 anys.
I tants d’altres…
I els ferits que hem visitat i fotografiat.
I ha estat duríssim veure sortir els pescadors en les seves “hasakas”
barques de pesca de 6 metres d’eslora i escoltar al cap de 10 minuts com els
dispara la marina de guerra israeliana. Pescadors que arrisquen la seva vida
cada cop que surten al mar, perquè mai saben si aquell dia els tocarà a ells
l’atac de la poderosa Marina israeliana que no els permet pescar ni a 6 milles
nàutiques de la costa a que es va comprometre durant l’alto el foc, i els
dispara, fereix, segresta, els hi pren les barques a 3, 4, 5 milles.
El pagesos que veuen com malgrat lo acordat, no poden sembrar a la “buffer
zone” (zona d’exclusió que compren que s’havia quedat que seria de 100 metres, però
que tampoc no es respecta.
No podré oblidar tampoc les nenes i nens de Gaza que al veure’m em
pregunten: “What is your name?” I la seva il·lusió quan els contestes i els hi
preguntes també com es diuen. Llavors els petits s’amaguen vergonyosos i
riallers darrera els més grans.
Totes aquestes persones que confien que escrivint sobre ells, prenent
fotografies, publicant-ho, tothom coneixerà el que passa realment a Gaza. Són
persones normals i corrents com nosaltres, gent que només volen viure en pau,
que estimen i són estimats, que treballen incansablement en el que sigui, i que
el seu gran problema és haver nascut a Palestina, terra ocupada militarment per
Israel des de fa decennis, mentre la Comunitat Internacional no fa res per
aturar aquesta violació tan flagrant dels drets humans més fonamentals.
Foto de M.M.F. |
Tothom ens diu, “push your Governments” – empenyeu als vostres Governs, com
si això fos tan fàcil. “Que s’obligui a Israel a que no ataqui, a que aixequi
el setge, que puguem veure les nostres famílies de la resta de Palestina, que puguem
exportar i importar. Que no volem viure de subvencions, que el que volem es poder
exportar fruita, verdura, flors, tot el que produïm i el que podrem produir
quan ens puguin arribar matèries primes. Que pugueu venir com a turistes a visitar
la nostra preciosa terra.” I em demanen que no posi només fotos de ferits i cases
bombardejades, sino també de la platja, del camp, dels pocs parcs que han
quedat en peu.
Sento una gran responsabilitat pel que em demanen, amb aquella esperança i il·lusió
que posen els infants en la carta als reigs mags d’orient, i em sento impotent
sola, però amb confiança de que la població civil unida, els podem ajudar.
“Digueu als vostres sindicats que ells poden fer molt per nosaltres.
Informar-se, venir a veure´ns, agermanar-se amb nosaltres, fer pressió també.
Foto de R.S. |
Aquest dilluns ha començat el fred hivernal i les grans pluges i vents a
Palestina. Ací a Gaza, en els camps de refugiats, les cases s’omplen d’aigua
pels sostres d’uralita i pels terres. La majoria d’infants i d’adults porten
els peus xops, el fred als ossos, que intenten pal·liar amb “Shai w maramia” (té de sàlvia) i també amb “Sahlab”,
beguda a base de llet calenta endolcida
amb salep (farina d’orquídia), trossets
d’avellanes, flocs de coco i canyella.
Ha arribat el moment: Marxo amb el cor dividit entre les meves dues
pàtries. Ells es queden allà tancats, amb la seva manca de llibertat, llars
desfetes per la mort, cuidant els seus ferits, cuidant els seus infants amb un
amor i una cura tals, que sembla com si els poguessin salvar de tot mal, amb la
manca de lo més bàsic, de medicaments, de material mèdic i quirúrgic, talls de
llum d’almenys 8 hores al dia perquè Israel no els hi vol vendre més
combustible, amb aigua no potable degut a que les depuradores no poden
funcionar bé degut a les destrosses dels bombardejos.
Porto a les meves oïdes el so dels “drones”, dels F16, dels trets a
pescadors i barques de pesca, als pagesos, el regust a gasos lacrimògens. Però
també porto el seu amor, el seu coratge, la seva resiliència, la seva gran
hospitalitat, les seves cançons, danses, paraules i rialles, el so dels tambors
que acompanyen els nuvis en els seus casaments. El seu preciós mar blau, i els
seus grans arbres fruiters, les palmeres i les oliveres.
M’esforço per no plorar cada cop que rebo una abraçada de comiat. Però sé
que hi tornaré, que hi vull tornar molt aviat junt amb altres internacionals
també que volem tornar-hi abans Israel no torni a atacar. No podria viure ja
sense tornar a Gaza. Després de tot el que he vist, sentit, experimentat, no
puc per menys de sentir-me unida al seu destí. I com diu la joveníssima
internacional italiana Rosa Schiano, que va ser ací durant el terrible atac del
novembre i que hi segueix: “Em quedo
perquè la meva vida no val pas més que una vida palestina”.
Dilluns, 7 de gener de 2013
Maria del Mar Fernandez
Una crònica tan preciosa, i sincera com esfraidora
ResponderEliminargràcies Carme, només he obert el meu cor.
Eliminar