Publicat al periòdic El3deVuit de Vilafranca del Penedès, el divendres 3 de Gener de 2014.
Han estat dos
mesos intensos a Gaza i necessitava gaudir de la família i dels amics en
aquestes dates, impregnar-me d’energia abans de tornar-hi.
A més, he tornat
abans de lo previst aprofitant que el pas fronterer de Rafah entre Gaza i
Egipte, era obert. El mes de novembre només el van obrir 3 cops, i moltíssimes
persones que necessitaven sortir, malalts, estudiants, treballadors,
internacionals, no ho van poder fer. La veritat és que aquest cop m’ha costat
més ser a Gaza. A mida que em vaig endinsant en la vida de la població, sento
més el patiment dels gazauis. Durant aquest temps, no podia evitar intentar
saber sempre quan obrien Rafah, malgrat que la meva intenció no era sortir-ne.
És com el síndrome del presoner. Estar pendent de quan obren, quan tanquen, qui
ha entrat, qui ha pogut sortir. Quan
vaig marxar, passar la frontera ens va costar 9 llargues hores. Arribar al
Caire 7 hores més, essent aturats 6 cops als « checkpoints » per
soldats egipcis que ens demanaven la documentació i es remiraven el cotxe i els
equipatges (fins i tot abans de que fessin explotar a 200 metres del nostre, un
cotxe buit que els va semblar sospitós).
A Gaza la vida és
cada cop més dura. La manca de medicaments imprescindibles és terrible, el 90%
de l’aigua no és potable i la que arriba a les aixetes (si hi ha electricitat
perquè funcioni la bomba que la fa pujar) no es pot fer servir ni per cuinar.
S’ha d’anar a buscar aigua tractada, a dipòsits del carrer, o comprar-la
embotellada per beure, procedent de Turquia! Es molt dur que a pocs kilòmetres,
a Israel, no tinguin aquest problema perquè la ocupació no és només de
territori, sinó també de les reserves aqüíferes, que fan possible que les cases
dels assentaments israelians gaudeixin d’aigua potable i fins i tot algunes, de
piscines, mentre que els palestins, els
indígenes del territori passen set. La OMS ha manifestat reiteradament que
entre 2016 i 2020 la vida a Gaza pot esdevenir impossible per la manca d’aigua.
Un altre gran
problema és l’electricitat. A Gaza ara només hi ha 6 hores d’electricitat cada
dia, i els nostres ritmes, s’adapten a l’arribada del llum. Joves que
s’aixequen a estudiar a les 2 de la matinada perquè la llarga nit des de les 5
de la tarda ha fet que es cansessin d’estudiar a la llum de les espelmes, mares
que engeguen la rentadora (si en tenen) també a aquesta hora. I els que
necessitem connectar-nos a internet per difondre notícies, per saber on ha
estat una explosió i si hi ha víctimes…
Hem anat sortint
amb els pescadors. La marina de guerra
israeliana ni tan sols respecta
les 6 milles nàutiques que el seu govern va imposar i sovint ataca a 4 milles, fins i tot a 1’5 al nord, i sovint fereix i segresta pescadors i les seves barques. A principis de desembre es va decidir fer una manifestació marítima de protesta, pels atacs i perquè a 6 milles no es troba peix, i per demanar l’acció de la comunitat internacional.
Els pescadors van
sortir acompanyats d’internacionals de diversos països amb les respectives
banderes. La meva senyera és “made in Gaza”. Les barres estan cosides d’una en
una. I és que els palestins són molt treballadors i no perden ocasió d’intentar
guanyar-se el pa. El dia de la mani, el jovent de Gaza volia trencar el setge de les 6
milles imposades per Israel, però el seny dels pescadors es va imposar i no vam
passar de les 4’5 milles. Sabien molt bé que aquell dia potser no serien
atacats davant de tants internacionals i mitjans de comunicació, però que la represàlia
dies després podia tenir dures conseqüències.
les 6 milles nàutiques que el seu govern va imposar i sovint ataca a 4 milles, fins i tot a 1’5 al nord, i sovint fereix i segresta pescadors i les seves barques. A principis de desembre es va decidir fer una manifestació marítima de protesta, pels atacs i perquè a 6 milles no es troba peix, i per demanar l’acció de la comunitat internacional.
Jueves 28 de Marzo, 2013 15:30
por
