Els 12 morts de la família Daloo

Publicat al Diari de Vilanova, el 07.12.12


 En aquesta darrera setmana a Gaza he vist, sentit i experimentat tantes coses. La vida ací no és tranquil·la. Si pots dormir tota la nit sense un ensurt, és fantàstic, però quan et despertes, és molt normal sentir un for­migueig a l’estomac perquè sents el soroll dels drones, avions no tripulats que ens vigi­len, o també el pas dels avions F16 que ací se’ls diu simplement setzes que mai saps si et deixaran anar alguna bomba sobre el cap.

L’altre nit, mentre dormia plàcidament, de cop em va despertar una forta explosió. Com que ja he agafat el tic local, immedia­tament em vaig connectar a Internet, que menys mal que funcionava, i al Twitter, per saber què passava. Jo no havia estat la primera. La pregunta ja ballava i això em va demostrar que no ho havia somiat pas. Diferents tuitaires anaven explicant per on s’havia sentit més fort, la direcció en la que s’havia sentit. Tothom ens temíem un atac israelià. Per fi, algú ho havia pogut esbrinar i es va confirmar. Havia estat un accident desactivant una bomba de les que Israel havia llançat durant el fort atac que va endegar sobre Gaza durant vuit dies. Minuts més tard, sentíem córrer les ambu­làncies i coneixíem que hi havia hagut un mort i diversos ferits. Poc després, des de l’Hospital Al-Shifa demanaven novament quelcom vital: sang. Això que els palestins de Gaza estant entregant des de 1948 en què Anglaterra, antiga potència colonial que els havia colonitzat, havia regalat. És a dir, un país regala a milers de persones una terra habitada des de fa milers d’anys i que no és seva: Palestina.

Pintada davant el port de Gaza - Foto M.M.F.

Diumenge vaig ser a la segona reunió amb els portaveus del Sindicat majoritari de pes­cadors i també de la UAWC i ens van trans­metre que a l’assemblea que havien tingut, la majoria havia decidit no sortir a la mar, perquè els darrers quatre dies, Israel els ha­via estat disparant des dels seus vaixells de guerra dins el límit de les sis milles pactat en l’acord d’alto el foc que no complia, i havia detingut i portat a Israel a 31 pescadors, des­prés d’apressar un vaixell de pesca que els hi han dit que els hi tornaran d’ací a tres anys, haver-ne destrossat tres barques de pesca petites i una de gran, i haver malmès quatre motors. Els pescadors havien estat interro­gats i un encara era a la presó. Tots aquests dies no han estat utilitzant contra els pesca­dors els xorros d’aigua a pressió dissuasoris, sinó que disparaven foc real directament i se’ls hi acostaven en llanxes ràpides amb les cares cobertes. De tota manera, Israel va tenir prou compte de no atacar cap vaixell de pesca que portés internacionals a bord. 

 Els pescadors estaven lògicament indig­nats perquè amb tanta barca inutilitzada hi haurà moltes famílies que es quedin sense recursos durant setmanes si no mesos, i ens demanen a tots els internacionals que ens en fem ressò per la solidaritat de pescadors de quants mes països millor, perquè deixin d’atacar-los i puguin pescar i enfrontar-se només al mar. Demà dimecres, a les deu del matí, es farà una concentració al port de pescadors i internacionals, cadascun de nosaltres amb la bandera del nostre país. Ja tinc la meva senyera a punt que he comprat ací a Gaza mateix.

 I en quant als pagesos de la buffer zone impo­sada per Israel i que es va quedar en l’acord que ja no dispararien més als pagesos pales­tins que anessin a treballar les seves terres, doncs ja hi ha un pagès mort i diversos fe­rits. Nosaltres hi vam ser per entrevistar-los i veure la zona de Khan Younis i vam quedar que faríem torns d’acompanyament inter­nacional. El meu grup vam quedar d’anar-hi aquest dilluns perquè diumenge els havien estat disparant i la veritat és que a la nit em vaig adormir pensant que era veritat allò que ens havien dit de que si hi anàvem ens jugàvem la vida o la integritat física i em vaig adormir preguntant-me si la nit següent ja no hi seria o hauria perdut alguna compa­nya o company. Quan érem a punt de sortir al matí, ens van trucar per dir-nos que no hi anéssim perquè estaven fent incursions i disparant i que en aquestes condicions no podien sortir de casa.

Foto cedida per J.B.

 Visitar una escola va ser molt gratificant alhora que trist. Els nens es passen hores dibuixant sobretot aquests dies en que ne­cessiten treure tant com poden el que porten dintre. Una de les coses que els hi agrada més és saber de quin país som i saber que ets de Barcelona els hi encanta. Als nostres companys nord-americans que, per cert, són els més nombrosos de la delegació internaci­onal, els van deixar planxats quan els hi van preguntar: I per què no ens estimeu els americans que regaleu avions a Israel perquè ens matin? El primer cop que ho vaig sentir vaig pensar que potser algun dia podia sentir una pre­gunta semblant, donat que l’Estat espanyol segueix venent armes a Israel, malgrat que això és contrari a la legislació internacio­nal perquè no es poden vendre armes a un país que vulnera els drets humans. Després d’unes quantes explicacions, els nens van comprendre perfectament que no tots els americans eren iguals i que hi havia moltes coses que feia el seu Govern amb les quals ells no hi estaven d’acord i que per això eren a Gaza, per ser amb ells i fer-los costat.

Ciutat de Gaza - Foto M.M.F.

 Dilluns a la tarda, va arribar per fi el mo­ment que havia anat demorant sense donar-me’n gairebé compte. El de veure el lloc de Gaza on una bomba d’un F-16 va aconseguir durant l’atac, l’objectiu que pretenien. Ma­tar un membre de la resistència armada pa­lestina, assassinant a la vegada a 11 mem­bres més de la seva família. En uns segons van morir dins de casa seva, que va quedar completament esfondrada, en Mohamed Daloo, de 29 anys, que era l’objectiu, quatre fills seus de nou mesos i de quatre, cinc i set anys, la seva esposa de 25 anys, 2 tietes de 19 i 22 anys, els avis de 75 anys, i dos veïns, una de 12 anys i un altre de 25. L’objectiu era un home, i van matar 12 persones, en­tre ells quatre criatures petites. Quan ens ho explicava l’Abdallah, el jove germà de’n Mohamed, que va sobreviure perquè era al mercat comprant, semblava que parlés des del més enllà. Havia perdut la seva família. Ja mai res tornaria a ser igual.

 Ara està plovent des de fa hores. Els pa­gesos estaran contents. Vam quedar que aniríem als camps amb ells dos dies després que plogués. Demà però, ens espera la con­centració amb els pescadors. I seguirem posant granets de sorra perquè aquesta pau que s’allunya cada cop que es trepitgen els drets humans i es vulneren els acords sig­nats, arribi. Perquè aquesta població mar­tiritzada que esta rebent el càstig col·lectiu del setge i l’ocupació sigui lliure i pugui viure en pau, on als nens no els facin por els avions i els seus dibuixos siguin alegres, on no sigui perillós estar dinant a casa, on els pescadors i els pagesos puguin treballar sense ser disparats. No sé si ho podré veure, però ho somio, ho somiem, i sé que aquest moment arribarà aviat.

Maria del Mar Fernández

Ciutat de Gaza, Palestina, 5 de desembre de 2012