MarPalestina: Resistència a Gaza

Publicat el 7 de desembre de 2012 al 3de8 de Vilafranca del Penedès

No poder-ne escapar. Ho veig cada dia i em sembla impossible el que es capaç de resistir el poble palestí, i durant tants anys. Ocupació militar, despossessió, famílies separades i trencades, morts, ferits, persones amb greus discapacitats, setge. I ells negant-se a abandonar la seva terra. No solament aguantant, sino resistint, amb una resiliència increïble.

Jo que m'avergonyeixo cada cop que compto els dies que em queden per marxar, ara soc mes conscient del que ha de ser estar assetjat com a Gaza des de fa gairebé 5 anys, sense possibilitats de sortir-ne.

I la forca de les palestines i dels palestins es manifesta de moltes maneres. El primer dia de l'atac israelià de fa dues setmanes, en que van morir molts palestins pels bombardejos aeris i marítims, naixien al Hospital Al-Shifa 30 criatures. Es la manera que tenen de sobreviure com a poble. M'explicava una mare que vaig entrevistar, que durant l'atac li van matar el seu fill de 17 anys i se li va avançar el part. Al fill que li va néixer el mateix dia que li moria l'altre li va posar el mateix nom. El seu gran dolor el convertia en esperança.

Aquest cop, Israel no ha pogut acabar la operació que va iniciar i que es temia que fos tan llarga i cruenta o mes que la de Desembre de 2008 - Gener de 2009 que va causar de manera immediata la mort de mes de 1400 palestins (que després va pujar a 1700 pels ferits que no van sobreviure) entre ells mes de 450 criatures menors de 14 anys. No s'esperava que Israel accedís a un alto el foc quan tenia cridats milers de reservistes i els tancs estaven esperant l'ordre per entrar a Gaza. Que ha passat doncs que ho va evitar? Ací es creu que una de les causes principals, va ser la resposta immediata dels moderns "tam-tams" de la selva. Les xarxes socials, entre elles facebook i twitter que no van deixar ni un moment, nit i dia d'anar explicant al mon i al minut el que estava passant. Que s'estava bombardejant a una població de 1.700.000 persones assetjada en una franja de terra, Gaza, de la que no es podia sortir.

Vaig tenir la sort de poder assistir a una reunió que es va celebrar dissabte passat entre els membres de la Delegació internacional que va arribar a Gaza la setmana passada per conèixer la realitat sobre el terreny i els o millor dit les bloggistes que no van parar de tuitejar per alertar al mon del que estava passant a la seva terra. La majoria no tenen ni 20 anys i ja s'havien iniciat el 2008, havien anat seguint i ara estaven preparades. Un dels exercits mes poderosos del mon com es el d'Israel, va perdre la batalla mediàtica.

També hem visitat escoles, hem pogut escoltar el testimoni dels infants, algun d'ells directe i altres a travers de llurs mestres. Aquestes criatures han passat i estan passant un trauma terrible, no solament perquè han perdut el pare, la mare, o germans i d'altres familiars, o veïns i amics, sino perquè es el segon cop que ho viuen en la seva infantesa. Us imagineu que als 8 anys s'hagi passat ja per dues guerres? El que es també pels pares no poder assegurar als seus fills ni de bon tros que no han de patir per res perquè ells els protegeixen?

Aquesta setmana els pescadors van decidir que no sortien a pescar fins que no hi hagués una mínima seguretat. En 4 dies havien estat atacats amb foc real per la marina de guerra israeliana quan sortien a mar. En l'acord de l'alto el foc, Israel va acceptar ampliar el límit de les 3 milles nàutiques que havia imposat als pescadors de Gaza, fins a 6 milles. Doncs be, abans de les 6 milles, fins i tot a 3 milles, es trobaven sota el foc. En nomes 4 dies, 31 pescadors van ser arrestats i portats a Israel per interrogar-los a punta de pistola durant hores i hores. Mes de 6 barcos de pesca confiscats i destruïts, alguns parcialment i algun altre del tot. Dema es farà una concentració a la que assistirem també els internacionals per demanar a la comunitat internacional que faci complir a Israel la 4a Convenció de Ginebra de 1949 sobre la protecció de civils en temps de guerra i a fi que intervingui per aturar immediatament els atacs israelians contra el pescadors palestins i que els permeti navegar i pescar lliurament en el Mar de Gaza. Ja ens hem procurat les nostres banderes. Ahir la tarda vaig comprar la senyera ací a la ciutat de Gaza. Em va fer il·lusió.

En quant als pagesos, també han seguit essent atacats en les seves terres mes fèrtils que son les properes a la frontera al tenir molta menys sorra. Aquesta setmana no han pogut cultivar-les malgrat l'acord a que es va arribar en l'alto el foc perquè els soldats israelians els disparaven gairebé quan sortien de casa seva. Ens va ser impossible fins i tot als internacionals poder acompanyar-los a la zona de Khan Younis que es uns kilòmetres al sud de la ciutat de Gaza perquè els soldats disparaven incansablement des del seu canto de la frontera a qualsevol pagès que goses moure's.

Dissabte a la tarda vam anar al Nord, a Bait Lahia, perquè era el primer dia que s'iniciava l’exportació de maduixots i perquè poguéssim veure les instal·lacions en que amb gran pulcritud es preparen les caixes que arribaran als mercats europeus, principalment de Franca i Holanda. Per a poder accedir-hi ens vam haver de vestir com si entréssim a un quiròfan i vam poder seguir el procés. A la sortida ens van regalar una caixa de maduixots a cadascú i ens vam poder entrevistar amb els camperols de la cooperativa que els conreen. Ens van explicar que no poden exportar directament al no tenir fronteres pròpies degut a la ocupació i setge que pateixen i que ho poden fer nomes a traves d'Israel, el que fa que quan Israel els hi tanca el pas fronterer se'ls hi fan malbé tones de fruita perquè el mercat de Gaza no ho pot absorbir i tampoc poden ni enviar-les a la seva família que encara que visqui a pocs kilòmetres, a Betlem, a Jerusalem, a Ramallah, etc. ni els poden visitar ni intercanviar-se res.

Ahir mateix vaig conèixer un noi que acabava de tornar d'Egipte jugant-se la vida per veure's amb la seva promesa que havia viatjat des de Ramallah per poder-lo veure. Hi ha molts pocs kilòmetres, però Israel no permet comunicar-se la part de Palestina que anomenem Cisjordània amb Gaza. Aquest noi es el segon cop que s'atreveix a endinsar-se a les entranyes de la terra per veure el seu amor. No saben quan es podran casar i viure junts. Ell no pot entrar de cap manera a Cisjordània perquè hauria d'entrar-hi per la única frontera, per Israel. Ella tampoc no pot entrar a Gaza.

Algunes persones des de Catalunya em pregunten i nosaltres que podríem fer des d’ací? Doncs hi ha un camí molt efectiu. El del BDS, Boicot, Desinversió i Sancions. Que no es permeti a un país que viola sistemàticament els drets humans, la legislació internacional, i la llei humanitària que participi en la vida dels demes països, un boicot absolut, deixar d'invertir en les empreses que ho facin a Israel i sancions de la comunitat internacional. Oi que es va aconseguir a Sudàfrica? Doncs també s’aconseguirà a Palestina. Ara que s'apropen les festes, es quan podem fer sentir la nostra veu no comprant determinats productes.